Arbres de polsDavant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres tristos. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.
La plaça era una plaça polsosa i pobletana.
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!
Fossa obertaEls morts no saben ja per què moriren.
IANNIS RITSOS
No saben ja aquests morts per què moriren,
per què l’espant omplint la nit d’agulles,
per què el dolor i el tret que els foradava,
tan veloç i voraç, la carn i els somnis.
Han passat junts els anys dins de la terra
anònima i nua en la qual colgaren
La llibertatLa llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.